Quadern de camp 11.02.2013

*Una cigonya comú solitària, aquest matí volava en cercles sobre el riu, a l’alçària d’Argelaguer. He estat una estona observant-la. Finalment, s’ha aturat just a la confluència entre els rius Llierca i Fluvià, un lloc on l’aigua és soma, poc profunda i hi sol haver peixos en l’aiguabarreig dels dos cursos fluvials. És un ocell migratori, tot i que ja fa uns anys que a les deveses de Salt, on les van introduir fa uns anys, un amic va dir-me que hi sol haver una petita colònia estable. A diferència de Sòria, Teruel o Guadalajara, per posar uns exemples, a casa nostra és difícil veure-hi nius als campanars de les esglésies dels nostres pobles. Estava de pas, en el seu vol migratori? És un ocell perdut o malalt? És durant aquesta època de l’any que tornen d’Europa o és que hi van? Passen l’hivern a l’âfrica?

*Fa uns quinze dies em vaig fer portar uns remolcs de fems. Ja han començat la seva transformació. El cor del femer deu estar a una temperatura superior als cinquanta graus. Milions de microorganismes estan digerent i transformant aquest munt de matèria orgànica. Encara han de passar uns mesos, perquè estiguin a punt. Ben entrada la tardor, segurament.

 

*Sembro 170 m linials de pastanagues. Sempre utilitzo una varietat anomenada Nantesa (Valmorin eco.) Ho volia fer el primer dia de lluna vella del mes de març. Però com que ja ho tenia tot a punt, doncs ho he fet en la vella del febrer. Aquest espai l’he estat reservant durant molts mesos, regant-lo i llaurant-lo de tant en tant. És un lloc ombrívol, a l’estiu. La terra és fonda i ben adobada. Vejam si l’estratègia de fer-hi falses sembrades em funcionarà. De totes les varietats d’hortalisses que sembro o planto al llarg de l’any, la pastanaga és la que em dóna més feina. És així a causa de la invasió d’herbes. Bé, quan tot s’acceleri podré comprobar si ho he fet bé o no. Han de passar, com a mínim, cinquanta dies.

Quadern de camp 10.02.2013

*Aquests dies estic llegint Plantes alimentàries del Pirineu català (Teresa Garnatje i altres, Farell editors 2012.) (clica per veure) Els autors d’aquest llibre d’Etnobotànica han recorregut L’Alt Empordà, L’Alt Urgell, el Berguedà, el Capcir, la Cerdanya, el Conflent, la Garrotxa, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Ripollés i el Vallespir, parlant amb gent gran del país i compilant coneixements i receptes culinàries populars que giren a l’entorn de les plantes silvestres que apareixen al llibre. Naturalesa i maneres de fer de la gent, en directe, de primera mà. El seu contingut és molt sucós, perquè conté múltiples referències d’altres investigadors i una bibliografia molt acurada. Un país no es pot improvisar. És a la cuina on es forgen els països, i no pas als despatxos. Prou que ho saben els cuiners, els que sí que fan país. Més enllà dels modismes contraculturals, i esnobismes absurds, un calçot o un plat de mongetes amb botifarra indica amb claredat i exactitud el seu origen i de l’altre, l’origen del cuiner. Un núvol de calçot o unes mol•lècules de botifarra amb aire calent de seques, francament em causen un cert malestar i si de veres tinc gana, desesperació.
Sí.

Quadern de camp 09.02.2013

*Faig una altra plantada de cebes, enciams i escaroles. Les cebes són d’una varietat francesa de tonalitat violeta, molt més acusat que el de la ceba de Figueres. Aquest és un color molt atractiu i al seu país d’orígen tenen una gran acceptació, per la seva textura i sabor, més enllà del seu color o aspecte exterior. Però tot hi ajuda, a l’hora de posar-los al mercat. L’aspecte del producte, el seu bon acabat, és fonamental a l’hora de vendre’l. I els productors, tot hi saber-ho, de vegades no estem prou atents i cometem algun error a l’entorn de tot això. En quant als enciams, tot i que és un pèl aviat, ja són a la terra. Fins ben entrat el març faran la viu-viu. I si continua fent vent i fred, els ocells encara els faran de tant en tant alguna repassada a les fulles tendres. Alguns no arribaran bé a cap. Som a la fase inicial de la temporada. Encara que hi hagi pressa, el ritme de creixement de les plantes és gairebé nul, excepte les lleguminoses del temps (faves i pèsols) i els alls. La resta del personal fa veure que no hi és.

 

 

*La primera plantada de cebes vaig fer-la en un espai recuperat l’any passat. No hi havia cap invasió d’herbes. És possible que m’estalviï de cavar-les. Però aquesta segona, sapiguent que sí que n’hi havia, d’herbes en aquesta parcel•la, he preferit separar les files amb una tela plàstica porosa. És molt resistent i es pot reutilitzar moltes vegades. Quan s’acaba la seva vida útil, se’n va de cap al contenidor de reciclatge de plàstics i punt. Com que les cebes s’hi estaran mesos, a la terra, i com que la invasió de males herbes és segura, per evitar estar-hi a sobre massa vegades aquest any ho faré així. Per poc bé que vagi, aquest assumpte, segur que em farà estalviar unes quantes hores de feina, cosa que és d’agrair.

Quadern de camp 08.02.2013

*El meu plantejament inicial era integrar el métode de cultiu amb l’entorn natural (biodinàmica.) Pensava llavors que agrosistema i ecosistema en cap cas no podien patir una confrontació a causa o per culpa de la meva activitat agrícola. Per tant sempre que he pogut he respectat la brolla que envolta els camps i bancals antics de la masia. No hi he actuat si no ha convingut. Prefereixo que estigui embardissat i que la fauna local hi trobi refugi i aliment. He descobert per pròpia experiència que és millor tractar el medi que m’envolta així, que no pas entrar-hi a desbrossar per tal de deixar-lo estèticament endreçat. Quan la biomassa dels marges és un destorb, llavors sí que la tallo i la deixo generalment a banda, sense cremar-la. Altres temporades no tinc cap altra solució que cremar-ho tot, amb totes les precaucions que aquest acte fulminant comporta. Aquesta tardor/hivern ho he fet així en alguns llocs puntuals, que era per on m’entraven els senglars: trencaven el pastor elèctric i començava un festival nocturn amb danys quantiosos i, de vegades, irreparables: últimes sembrades de pastanagues al setembre, per exemple.

*Aquests últims anys hem netejat aproximadament una Ha de terra, que és la que actualment estem conreant. Ara tenim espai suficient per anar fent. No ens dediquem als monocultius. Ans el contrari: en general tenim tot allò que es pot trobar en un mercat d’hortalisses, com a producte local i de temporada. Amb determinades varietats practiquem allò que s’en diuen llargues rotacions, per tal de no esgotar el sòl i que aquest es pugui recuperar sense forçar-lo. És per això que ara que comença una nova etapa, dedico molt de temps i atenció a preparar la terra i a planificar on sembraré o plantaré les varietats d’horta que habitualment conreo. Les plantes, com les persones, reaccionem de maneres diferents a l’alimentació: allò que és bo per a uns resulta negatiu o nociu per a uns altres. És un plantejament simple, però molt efectiu.
Hi ha tres elements imprescindibles per al creixement de les plantes: el nitrògen, el fòsfor i el potassi. Una terra ben equilibrada els conté en la seva justa mesura. I és en el just i fràgil equil•libri d’aquests tres elements essencials on rau el secret d’una bona pràctica agrícola i d’un producte sa i ben acabat per a la seva comercialització.

Quadern de camp 07.02.2013

*Lluna vella. Faig la darrera sembrada d’alls hivernal (la pròxima la faré a inicis d’agost.) Suposo que aquests últims els podré allargar fins entrat el juny, com a tendres. Dependrà del temps, això. Bé, no vull pas encaparrar-m’hi. Ara ja són a la terra. Espero que els faci un bon profit, a ells i de retop a mi, aquesta cerimònia d’enterrament.
Aquests grans d’all a diferència dels que sembro per guardar, els poso molt junts al rengle. Els primers a un pam de separació, aproximadament, però els segons tant se val com caiguin a la fila, perquè el seu destí final és que no facin cap. Una vegada coberts, al damunt hi escampo palla o fullaraca del bosc. Fent això evito el creixement sobtat d’herbes. Els grans germinen i surten de la terra sense gairebé competència. No ho evito del tot, però aturo tant com puc l’embat de les herbes intrusses, que sempre em compliquen la feina (buscar on són, cavar, desherbar i etc.) Entremig de les files i un cop ja han sortit, hi sembro ravenets, perquè la forta sentor de l’all actua com a revulsiu de molts insectes (com ara els trips.)

 

Amb els alls que sembro a l’agost, al pic de la calor, i que entren a la terra en una època que podríem dir que no toca, actuo d’una manera diferent de com ho he fet avui. Per tal que tot vagi bé, és a dir que germinin i els pugui tenir a punt entrat l’octubre, el que faig és omplir l’espai on els vull sembrar amb molta fullaraca, palla i altres restes vegetals, tot ben mesclat amb la terra, i mushing per sobre, com els de la foto. Com que no els rego i els deixo que vagin al seu aire, qualsevol xàfec sobtat que faci i que penetri bé a la terra, transforma la parce.la en una mena de gran esponja, que manté bé la humitat al llarg de molts dies. Aquests d’agost mai no es fan tan grossos com els primaverals, però quan comencen els dies freds de tardor, a tothom li vé de gust una truita d’alls o trinxar-los a l’amanida, per exemple i per acabar.

 

Quadern de camp 06.02.2013

*Cap a les deu del vespre va passar un nucli tempestuós per la comarca: llamps, trons, calamarça i aigua. Viatjava de N-W a S-E (direcció Empordà.) El nostre pluviòmetre va recollir 13 l/m2. Les petites boles de gel, dissoltes, no han fet cap mal. Ans el contrari: donaran un respir a totes les plantes, en general, i als pagesos i els seus cereals, en particular. L’aigua, en aquest sector, ha penetrat a la terra uns 10 cm. Una bona ploguda.

 

 

*La colònia d’orquídes de l’espècie Barlia robertiana, pròxima a la casa, comença a activar-se, a despertar del llarg son hivernal. Aviat la seva floració destacarà per sobre de l’herba verda del prats. Els botànics han catalogat més de vint mil espècies d’orquídees, esteses pel molts i variats ecosistemes del planeta. Les més vistoses -les tropicals- són plantes epífites: les seves arrels pengen dels arbres que les allotgen. Capten els nutrients a través del seu sistema reticular aeri. I si les seves flors perduren tant a les nostres llars, amb el seu fantàtic desplegament cromàtic, és per una qüestió molt simple : no hi ha insectes ni ocells que les pol•linitzin. Per a la fauna local, aquestes plantes són unes perfectes desconegudes. Per contra, les que ocupen el nostre territori endinsen a molta profunditat el sus orquis i/o arrels, i en cap cas el seu desplegament cromàtic i floral no s’assembla gens a les seves parentes tropicals. Tot és exòtic, als tròpics. A casa nostra, per contra, és més aviat monacal: austeritat, simplicitat, i gosaria dir que també hi encaixaria humilitat, en aquesta descripció. Això no treu que siguin plantes molt especialitzades, i que observades amb atenció, no suiguin un meravella cromàtica. És per això que al camp i tractant-se d’orquídees locals, la millor eina –única!- que ens hem de posar a les mans és una lent d’augment o una màquina de fotografiar. Si intentem endur-nos-les a casa, és una maniobra condemnada al fracàs. Amb la seva imatge a les nostres retines, o a les de la màquina, és suficient. Són plantes protegides. Ho hem de tenir en compte i respectar-les.

 

*Continuo treballant als espais pròxims a la casa. Avui li ha tocat a l’hortet de la cabana: fems i llaurar. Ha passat una temporada en repós (guaret.) Aquest any, doncs, li toca treballar. Carbasses? Pastanagues? Enciams? Ja hi pensaré. La qüestió és que haig de continuar refent i reforçant les petites peces de terra que envolten la masia.

Quadern de camp 05.02.2013

*Poso en marxa el sistema de reg. La tramuntana d’aquests últims dies s’ha emportat la poca humitat superficial que hi havia. Als matins no hi ha rosada, cosa que permetia la hidratació de les fulles de les plantes. Per tant, rego els últims planters, les sembrades d’espinacs i alguna fila de pèsols. Poca aigua, just per anar passant. En quant a un gir en el temps, sembla que ara mateix no ha de passar. La predicció només apunta neu al Pirineu, en general i a cotes baixes (tot el que resta de setmana.)

 

 

 

*Una cistella d’avui: enciam escaroler, carbassa, patates i cebes, alls i cebes tendres, remolatxa, coliflor, porros, col arrissada, pastanagues i porros, cols de Brussèl•les, bledes i espinacs, escarola.

*Encarrego cebes. Les plantaré el pròxim cap de setmana, si el temps ho permet. Les de guardar les solc fer cap finals d’abril o principis de maig. Aquest és un producte essencial, juntament amb les patates.

 

Quadern de camp 04.02.2013

*Experimentar i observar per poder aprendre. I no tenir pressa. En tot això de l’horticultura cal tenir bàsicament paciència. De vegades els resultats no encaixen amb allò que esperàvem d’un conreu determinat. Llavors sorgeixen les preguntes de rigor: “Què he fet malament? Per què aquestes plantes no s’han desarrollat bé? Què deu haver passat?” En horticultura la preparació de la terra és fonamental. Les plantes necessiten ocupar espais que estiguin ben adobats. Les feines a correcuita acaben condemnades al fracàs. És per això que estic treballant a fons els sectors menys afavorits del primer bancal. Després de molts dies encara no li tinc el peu al coll, però hi insisteixo. Avui, a part de continuar amb el tema dels fems i llaurar un altre espai, he podat les petites oliveres arrenglerades de dalt a baix. Aconseguiré que facin un suau ombradís, de cares a l’estiu. En cap cas els arbres i les hortalisses no entraran en competència. Ans el contrari: el sistema de reg servirà tant per les oliveres com per els conreus que hi faci. L’ombra dels arbres possibilitarà que les hores de calor siguin menys estressants per les plantes.

*El 24 d’octubre vaig fer l’última plantada d’enciams que hi ha als horts: escarolers i roures verds. Ja era una mica tard, però m’interessava saber quin era el seu ritme de creixement hivernal. No estan sota cap túnel. Han passat aquests llarg mesos a pèl, sense cap artifici. Cent dies. Han suportat bé les glaçades i la sequera. Aquestes dues varietats d’enciams són, certament, molt resistents. Per poc que els hagués ajudat, amb el sistema de reg, hores d’ara ja no hi serien. Però el que realment m’interessava de veres, més enllà de la seva comercialització, era obtenir informació de primera mà. Saber-ho.

*Faig una altra sembrada de pèsols. De les anteriors ja n’he perdut el compte. Surten de la terra a poc a poc. De tant en tant els rego, però molt poc. Que vagin fent. Ara mateix és preferible que creixin lentament. Si a mitjans febrer encara no ha plogut, llavors els engeraré el sistema de reg.

Quadern de camp 03.02.2013

*L’espai que aquests dies estic treballant fa, aproximadament, quatre-cents metres de llarg per una mitjana de vuit metres d’amplada. És el meu actual front de batalla. Vull aprofitar la terra al 100%. També m’interessa que estigui en bones condicions la instal•lació d’aigua, que té algunes fuites en els tubs del sistema de reg per goteig.
Aquesta llarga parcèl•la va ser la primera que vaig posar en producció, on la bardissa era colossal. Quan hi entrava amb la desbroçadora, una i una altra vegades, pensava que no aconseguiria netejar-la. A còpia d’insistir-hi i de no deixar-ho per impossible, va donar els seus fruits. Ara mateix i després d’unes quantes temporades, la terra comença a estar en bones condicions. De bon principi i una vegada vist i comprobat que el sòl era molt magre, ho vaig anar deixant i em vaig dedicar a regenerar d’altres bancades. Ara, però, estic ressituant la producció ben a la vora de la casa i hi torno a dedicar atenció i esforços, en aquesta llarga feixa. Encara no he acabat. Me’n deu quedar una quarta part, per adobar i llaurar. Si no hi ha res de nou, ho enllestiré cap a finals d’aquest mes, perquè vull tenir a punt un lloc per sembrar-hi salsafins i pastanagues, entre d’altres coses.

*Avui, cap al final, hi he trinxat i integrat restes de cols i bròquils, entre mig d’una segona sembrada de faves. He aprofitat per regar-les, perquè el vent sec del nord les estava marcint. En general, les plantes estan aguantant bé aquesta inclemència, amb alguna excepció, com ara el cas de les faves i els pèsols, que no tenen gaire bon aspecte, ara mateix.

Quadern de camp 02.02.2013

*Lluna vella. Faig una altra volada de ravenets vermells. Aprofito un espai d’uns 50 m2, on hi havia sembrat massivament alls per vendre’ls tendres. Ho vaig fer a principis de setembre. Han estat cinc mesos impregnant la terra amb el seu potent olor, que alhora és un fantàstic repel•lent contra els insectes. Com que els raves ocupen poc espai, i en sembro quinzenalment en aquesta època, doncs aquí me n’hi cabran unes quantes generacions. A principis de juny i amb la forta calor, deixo de sembrar-ne, perquè creixen massa de pressa i molts d’ells s’esberlen. Llavors és prefrerible llaurar-los i integrar-los com adob verd.

*Molta energia a l’atmosfera, avui. Vent i grans nuvolades que travessaven el cel en direcció sud, a tota màquina. Han caigut alguns flocs de neu i poca pluja : dècimes de litre, de bon matí.

*Continuo treballant a fons els espais pròxims a la casa -entre mig de les oliveres sacsejades per la ventada- on la terra no és gaire fèrtil. Per aquest motiu hi he de dedicar més estones. He de fer una bona feina de fons i canviar tant com pugui el caràcter o qualitat de la terra: d’infèrtil a productiva. Per tant, hi continuaré insistint la setmana vinent: fems, llaurar, instal•lar-hi microaspersors, el reg per goteig…