-Continuo adobant i llaurant petits espais marginals. Els aprofito per fer-hi plantades de cebes i enciams. Tot ha de tornar a encaixar, en aquest enorme espai que és l’horta del Serrat: un gran trencaclosques que l’hivern ha desfigurat totalment, escampant totes les peces amb un fort cop de mà i fins a deixar-lo irreconeixible. En recordo vagament la figura que hi havia l’any passat. Ara i amb paciència, probaré novament de recomposar-la (com cada temporada.)

-Continuo comprant planter i m’afanyo a posar-lo a les files. De moment tinc la feina al dia. Això sí: poc producte per vendre, ara mateix. Fins que no arrenqui bé el mes de març, poques novetats hi haurà. Esperò que les esparragueres comencin a funcionar de debó ben aviat. I que els enciams que he anat plantant aquestes darreres dues setmanes, creixin bé (i ràpid.)  I les carxoferes, que es recuperen a tota màquina, afortunadament. I llavors i com qui no vol, ja tornaré a plantar carbassoneres, pebroteres, tomateres, carbasseres… Entre el mes d’abril, ben entrat i el maig, totes aquestes plantes ocuparan els espais que al llarg de l’hivern els he anat preparant. En horticultura fas unes estranyes o curioses valoracions del temps. De vegades et fa l’efecte que tot passa molt de pressa i d’altres, el temps no acaba de passar i mai no pots acabar de valorar completament el tempo de creixement de les plantes i la seva posterior comercialització. La paciència és una virtut necessària, en aquesta i en tantes altres feines en què  invertim el nostre temps, bàsicament per fer bullir l’olla, perquè si poguéssim fer-la bullir sense pencar, hi hauria molta gent aixafant formigues amb l’esquena i pertot arreu, oi?

-Centenars de milions de persones treballen als camps del planeta. Els pagesos alimenten, amb el seu treball diari, set mil milions d’individus de la nostra espècie, i, de retop, als seus animals domèstics i/o de companyia. La xifra de boques per alimentar, doncs, és colossal. Els sistemes de producció, entre països desenvolupats i els que encara no han assolit un nivell tècnic acceptable, és abismal.
Uns exemples en regressió:
A/ Els cultius hidropònics, que no necessiten la terra ni la llum del sol per produir aliments, i que poden incorporar-se als baixos d’un gran edifici, com ara un hotel, per abastir la pròpia clientela.
B/ Els cultius en hivernacle. Podem posar com a model el Ejido (Almeria) o qualsevol explotació holandesa o danesa: climatitzats i, moltes vegades, ruixats amb productes químics de noms impronunciables. Robotitzats, en molts casos.
C/ Senzills túnels de plàstic, que l’únic que fan és aportar algun grau de temperatura més entre l’interior i l’exterior.
D/ Les grans explotacions del Midwest americà, on la tecnologia i les supermàquines exploten el món dels cereals fins a límits insostenibles.
E/ Un arrosar vietnamita, en cascada i en un fort pendent, amb milers de braços que el conreen i a l’aire lliure, sota el sol o les estrelles, sense artificis.
F/ Una clariana enmig de la selva brasilera, aconseguida amb un incendi  i que qualsevol ètnia de les que allí habita la conrea amb unes eines rudimentàries, a mig camí entre el nomadisme i el sedentarisme, encara i en ple segle XXI…

-Neixen alls, espinacs i els primers espàrrecs de la temporada. Aquestes petites plàntules es veuen afavorides per la bonança d’aquests últims cinc dies. A la nit no glaça i cap a les tres de la tarda s’assoleixen els 20ºC. Amb l’ajut del reg, sigui dit de passada, miraré d’arrencar tot el que vaig sembrant o plantant al llarg dels primers dies d’aquesta nova temporada. Tard o d’hora el temps canviarà i tot aquest episodi fred i sec l’oblidarem de seguida, com tantes coses a la vida.

-Faig una altra sembrada de raves i també de pastanagues. D’aquestes últimes, 100m linials més. Ja en tinc 440. Me’n queda una altra, que la faré a finals de març. Ara es tracta de mantenir humida la terra i seguir de ben a prop les files. Encara trigaran entre deu i quinze dies a sortir, si tot va bé. Paciència i control visual de les sembrades. Però si les temperatures dels pròxims dies van a la baixa, encara caldrà més paciència. Sempre penso, en aquest conreu i com cada any, que m’he precipitat i que podia haver esperat uns dies més. Bé, per sort i al final, sempre me’n surto. Tot i això, en puc anar sembrant de tant en tant fins ben entrat el mes de maig.

-Les faves sembla que no han pas quedat gaire tocades. Avui les he regat una estona i les he observat a fons: en general i ara mateix el seu aspecte és vigorós i no ja queden abatudes, a la nit. A finals del mes de març, que es quan comencen a tenir-ne de petites, ho sabré.

-Puja bé una nova generació de cols i bròquils. D’enciams, alls i porros. Aviat els podré començar a treure de les files i ficar-los a les caixes. A poc a poc, doncs, l’horta del Serrat recupera la normalitat. En poc més de tres setmanes, l’assumpte ja estarà solucionat. Això sí:  tenint en compte que les condicions ambientals siguin favorables.

-Fa uns dies que estic dedicant el temps a repassar el sistema de reg  -les avaries causades per les glaçades-, d’una banda i de l’altra, a posar-ne de nou a l’espai on hi entraven els senglars (hi havia uns sots de campionat.)  Ara, doncs, he “humanitzat” aquest lloc –pastor elèctric i sistema de reg- i els porcs, ja trobaran altres llocs per  fer-hi de les seves, que l’Alta Garrotxa és molt gran i hi ha molt d’espai per recórrer.

-Aquest cap de setmana i a Tortellà, ha tingut lloc la XXII Fira de Quaresma (26.02.012). La plaça i els carrers circumdants eren plens a vessar de gent i comerciants. Recordava altres temps, quan la gent dels rodals acudia al mercat dels diumenges, a comprar-hi de tot o a vescambiar uns productes per uns altres. Llavors l’economia precària de la gent permetia totes les floritures imaginàries : calés per mercaderies,  o mercaderies per altres i als preus que el regateig permetés: carbó per espardenyes; vi a canvi d’uns jornals; em dones pa a canvi d’unes mongetes seques; tu m’afaites i en acabat, t’afaito jo… En suma, al poble de Tortellà s’hi aplegava una gentada i hi ha prou documentació que així ho confirma. Però aquests últims 25 anys el mercat dels diumenges, tal com el coneixia la gent gran del poble, ja ha passat a la història. Definitivament, els temps han canviat.

-Al costat de l’església hi vaig veure funcionar un vell ariet. Ara està completament restaurat i funciona, però es va passar molts anys enterrat al llot d’un rierol pròxim al mas La Quintana, i estava completament inutilitzat. Un artesà local el va posar novament en funcionament i la màquina respon perfectament a la seva inicial missió: impulsar aigua i vèncer un important desnivell, fins a caure en una cisterna o dipòsit. El més curiós és que no necessita consumir energia elèctrica ni tampoc cap combustible fòssil. Funciona gràcies a un fenòmen físic o de flux, conegut com a “cop d’ariet.” Si alguna vegada hem sentit tremolar les canonades de casa nostra, amb un soroll estrident i desconcertant, això és un cop d’ariet. Un enginyer francès, al segle XVIII, ho va descobrir i patentar. A internet hi ha un munt d’informació, al respecte d’aquestes curioses bombes d’impulsió.
Al costat de l’ariet i envoltat de tafaners, hi havia un mecànic d’Osor que en fabrica. És un innovador i segons que em va explicar, ell ha corregit determinats inconvenients, com ara que facin el buit i el flux s’estronqui. És en Josep Casassas, d’Osor. Em va agradar, parlar amb ell i escoltar les seves nombroses experiències amb aquestes màquines tan simples, ecològiques i energèticament sostenibles.

-Un petit comentari sobre el temps. Aquesta setmana, que he anat de bòlid treballant en mil fronts a l’hora, la vam començar sota zero. El dilluns a les vuit del matí estàvem encara a -5ºC. A mesura que els dies han anat passant, la temperatura ha augmentat gradualment, assolint al pic del dia els 21ºC. I avui i després de molts dies, finalment no ha glaçat. Les plantes esperaven una treva, que finalment ha arribat. Ja he vist papallones aletejant enmig dels horts; una fila d’erugues “processionària”; mosques que proven d’entrar-te als ulls i que giren en forma de satèl•lits a l’entorn del cap; flors de praderia; violetes. Encara queden 26 dies per l’entrada oficial de la primavera. No plou i sembla que no ho farà mai més. He estat una estona observant els camps de cereals de la Quintana. Haurien de ser completament verds, però no és així: encara són de color marró-verd.

-Continuo posant planter d’enciams a les files. Sembro ravanets. Rego les sembrades de pèsols, faves, alls, cols, porros, escaroles, bledes, espinacs… És una situació desconcertant, almenys en el meu cas, que mai no tinc cap necessitat de regar, a l’hivern. Calia fer-ho, però, i ho estic fent, tot esperant un canvi positiu en el temps.

-M’agrada seguir el programa “Al vostre gust”, de la periodista gastronòmica Tana Collados, de TV3, que explora els horts, els obradors i les cuines del país amb una curiositat molt constructiva. Conclusió: els nostres productes no tenen res a envejar als d’altres països. Fer-ne publicitat a través dels mitjans de comunicació és, al meu entendre, molt necessari. Al final, professionals i clients, tots hi sortirem guanyant. L’altre dia va entrevistar en J. Pàmies a peu d’hivernacle, un pagès de Lleida molt bel•ligerant en contra dels cereals transgènics, que produeix les seves verdures i flors apartant-se tant com pot o absolutment dels productes químics nocius per a la salut de les persones i de la terra. Ja fa anys que parla de les propietats de l’Stevia com a un element clau i natural per combatre o alleugerir determinades malalties, com ara el descontrol del pàncrees i la seva impossibilitat de regular el sucre a la sang. En d’altres països aquesta planta és un producte que es pot comercialitzar sense cap problema administratiu, però a casa nostra, sembla que encara no ha passat els controls sanitaris necessaris, la qual no permet la seva incorporació al mercat de substàncies medicinals i/o industrials diem-ne legals. Va posar l’exemple del Japó i la Coca-cola, sent l’Stevia el producte que l’endolceix i no pas altres edulcorants, els quals estan completament prohïbits en aquell país.

(fes clic! –>http://www.pamieshorticoles.com/)

-Cada setmana passo per davant del Castell de Palol de Revardit, ara completament restaurat. És una autèntica joia. Un monument sensacional. Paga la pena aturar-s’hi una estona i contemplar les velles pedres que sustenten i donen forma en aquest magnífic edifi romànic. A l’edat mitjana un “palol” era una casa forta residencial. El seu origen segurament hi ha una domus romana. Fa uns anys i molt a prop, s’hi van localitzar uns forns de ceràmica d’aquest període històric. Potser estaven relacionats.

-Continuo sembrant pastanagues. Avui n’he fet 180m linials. Entre ahir i avui, 340m. Encara en faré dues més. És possible que alguna d’elles quedi abrigada d’herbes, perquè neixen alhora. En previsió d’això, prefereixo passar-me de llarg que no pas quedar-me curt.

-He sembrat, també, més espinacs. Les dues anteriors que vaig fer no les vaig regar, en previsió que caigués algun xàfec, però no ha estat així. Per tant, aquestes les he ben regat. Trigaran dies a sortir. La primera setmana de març, si tot va bé. Aquesta època de trànsit, entre l’hivern i la primavera, si alguna cosa manca als horts és producte per vendre. S’acaben les verdures d’hivern i les de primavera, encara trigaran dies ha estar a punt. Si no hagués fet tanta fred, la roda que de fa temps tinc establerta, no s’hauria estroncat tan sobtadament. Tot i això, ja he començat a notar una millora, en l’aspecte de les plantes. I tot i que avui encara hem arribat a -5ºC, amb humitat nocturna, l’aspecte de les carxoferes comença a millorar. Segurament de tot el que tinc als horts, aquestes són les més sensibles  a la fred extrema. Ara comencen a posar dretes les fulles del centre i les que no s’han cremat a causa de les baixes temperatures dels primers quinze dies de febrer.

-Trobo algun ocell mort, aquí i allí: mallarengues, pit-roigs o com el de la foto, que a Banyoles en déiem capellans. Aquests ocells, i els anteriors, sempre estan en moviment: necessiten menjar contínuament. Són insectívors i/o granívors. Quan les condicions són tan dures, la manca d’aliments els condueix decididament a la mort. Als horts hi fan una bona feina, juntament amb les merles i els gaigs: es cruspeixen tots els insectes que es posen davant del seu béc. Són uns insecticides fantàstics i d’allò més naturals.

-Tot i que durant el dia  la temperatura és molt agradable, a la matinada hem tocat els -3ºC. Ara, però, a les nits hi ha humitat. Les glaçades, tot i que són potents, alhora són diferents de les anteriors, quan estàvem sota la influència de l’aire siberià. Sembla que a mesura que avanci la setmana, les temperatues aniran a l’alça i ja no farà tanta fred.

-Sembro 160m linials de pastanagues, de la varietat “nantesa.” És la primera de l’any. En vindran d’altres aviat. Abans del maig n’he de tenir sembrats 500m, com a mínim. És un producte molt especial, la pastanaga, i en recullo moltes al llarg de l’any. La diferència de sabor, entre aquestes i les que solem comprar al súper, és abismal. Ignoro quin és el motiu: l’aspecte de les unes i de les altres, és semblant. Potser la diferència s’escau en un tema molt concret, i que només l’horta casolana s’ho pot permetre: creixement sense excés de nodrients a la terra, ni massa aigua, la justa per tal que creixin més lentament. Suposo que és això. No hi trobo cap més altra explicació.

-Faig una nova plantada de pèsols (Pisum sativum.) De faves (Vicia faba) ja no en faré cap més. Aquests any i amb aquestes lleguminoses de primavera miraré de salvar-ne els mobles, perquè la fred les ha deixat força tocades. Ja veurem què passa, amb tot plegat. Una cosa és segura: vindran més tard del que és habitual i la producció se’n pot resentir molt. Ho he comprobat fent un volt pels horts de Banyoles. Tenen el mateix aspecte que les meves, ara mateix. Però encara no està tot dit. Si el temps canvia, i plou bé, encara es poden refer.
A part de mongetes, cigrons, pèsols i faves, són també de la família de les lleguminoses el trèbol, la ginesta, els cacauets, la regalèssia, el garrofer i un llarg etc. de plantes de tamanys, formes i usos molt variats. Les plantes transformen el diòxid de carboni en nitrat de carboni a través de la fotosíntesi. Una part d’aquest nitrat, algunes lleguminoses el concentren a la seva zona reticular en forma d’unes petites boletes de color blanc, visibles a ull nu. Quan la producció s’acaba, el millor que es pot fer és trinxar-ho tot i integrar-ho novament a la terra. És una aportació de nitrògen que ens enriquirà el sòl sense haver d’utilitzar cap artifici.

-L’ametller de la casa ja ha començat a florir. Ho fa una setmana més tard que l’any passat. Aquesta flor, tan senzilla, ara mateix està posant una gran distància amb les fortes glaçades de fa uns poc dies. Un clar símptoma de canvi de temps? Indicis, senyals que ja no farà més fred o tanta fred? L’ametller està guillat? Tot això ho sabrem, com sempre, a pilota passada. Aventurar-se a predir el temps i pensar que l’hivern ja s’ha acabat, ara mateix seria una temeritat: “Març, marçot, mata la vella i al fadrí si pot.” O una cosa semblant.

-Faig una sembrada de llavors de salsafins, la primera de l’any. L’he fet a banda i banda d’un tub de reg porós i no pas al costat dels goters. No he volgut fer servir els microaspersors, perquè gasten massa aigua. Prefereixo utilitzar aquest procediment, que també l’incorporaré a les sembrades de pastanagues, les quals i si tot va bé, les començaré a treballar la setmana vinent. De tots els conreus, aquest és el que em sol portar més feina de manteniment: les herbes invasores i que estiguin sempre ben regades. Al pic de la calor, i si bades en això, s’obren de dalt a baix i les perds. Quan ja tenen un cert tamany, és bo tapar el sol que ocupen amb palla (mushing), perquè així la terra no es deshidrata tant. Llavors, però, s’ha d’anar amb compte i vigilar que no s’hi facin fongs, per excés d’humitat.

-A les vuit del matí, just quan el sol il•luminava la Tordera, a Palafolls, ja estava fent cap a Tortellà. A la furgoneta hi duia planter de porros, cebes, enciams escarolers i enciams vermells enrinxolats : els lollos. Aquests últims, vaig llegir que els viveristes italians, admiradors de Gina Lollobrígida -famosíssima starlett del cinema dels anys seixantes i setantes del segle passat-, van decidir posar-li el seu nom i que així quedés per a la Història.  La Lollo, que és el seu nom de guerra, era una dona amb uns pectorals imponents (primer entraven ells i al cap d’una estona, ella.) D’aquests enciams, d’un color vermell intens, el món de la restauració n’utilitza sempre que l’ocasió ho demana. Moltes vegades únicament per ornar el plat. Sigui dit de passada que són un pèl delicats, al camp. Moltes vegades no tens temps de collir-los, perquè de seguida s’espiguen. Sobretot si el reg no és generós i/o equilibrat. Els canvis en el temps, decididament els fulminen.

-Un cop al mas, i com que ja ho tenia tot preparat, m’he posat a plantar -al costat dels goters- la majoria de les plantes. La feina de setmanes enrere –adobar i llaurar-, comença a donar els seus fruits. I és que sense donar-me’n compte ja he iniciat la nova temporada. L’activitat començarà a accelerar-se. Primer a poc a poc i en acabat, a tota màquina. Fem cap a la primavera, tot i que no ho sembla. El temps és fred, sec, ventós. Les condicions, ara mateix encara són molt adverses. Tot i això, i en previsió que arribi el bon temps, doncs les feines als horts han de seguir una única direcció: plantar, sembrar i esperar un gir en la climatologia. Favorable, naturalment.

-Segueixo, des del primer exemplar, la revista “les Garrotxes.” Ocasionalment he llegit “Alberes”, “Cadí-Pedraforca” i “Gavarres.” (Editorial Gavarres (E G) n’és l’editora.) Segons la meva opinió, és un producte cultural de primeríssima qualitat. L’any 2008 va rebre la qualificació de “Millor Editorial en Català.” Tots els exemplar estan ben proveïts de persones que tenen una història per explicar: pagesos, hostalers, ramaders, moliners, carters, músics, teixidors, boters, contrabandistes… Persones amb nom i cognom. És la memòria viva del nostre país. Gent emprenedora, antigues pairalies, vells oficis, botànica, toponímia, prehistòria, tradicions, monuments, rondalles. Etnografia en estat pur, viva, interessant, il•lustrativa, apassionant.

(Fes clic!—>http://appec.zinio.com/browse/publications/single-issues.jsp?productId=270938323)

-Els senyals de les fortes glaçades d’aquests dies van apareixent, lentament. Aquest matí m’he dedicat a llaurar espais i a integrar les plantes que han mort en acte de combat, amb les fulles posades : escaroles i bròquils romanescu. Aquets llocs, i d’altres, de seguida els ompliré amb porros, cebes i enciams. Segurament ho faré aquest pròxim cap de setmana. També, i molt aviat, faré una sembrada de pastanagues i una altra de salsafins. Cap a finals de mes, això últim.  En cap cas, però, no ho sembraré en els espais que avui he treballat, perquè són plens a vessar de nodulacions calcàries. És una terra molt ben drenada, però plena d’obstacles, i les plantes d’arrel d’aquesta mena de sòls no en volen saber res, perquè no s’hi fan bé (tortes, bífides.)

-Els porros (Allium porrum) en aquesta terra s’hi fan bé (Ph 6,9, més o menys.) En vaig plantant al llarg d’una bona part de la temporada, excepte entre els mesos d’octubre i febrer. A partir de mitjans de setembre ja és un pèl tard, per plantar-ne, perquè van fent la viu-viu i hi perds els temps. Llavors i amb el canvi d’any, entrat el maig s’espiguen i ja no en pots fer res. És, també, una planta biennal. I una Liliàcia, com els alls i les cebes, com l’àloe o atzavara vera, com els lliris de St. Joan, o com les esparragueres o el galzeran (boles vermelles, fulles punxegudes, sota bosc; no confondre’l amb el boix-grèvol, que és una arbustiva, que també fa boles vermelles i és una planta protegida.)

-Sense el concurs del foc, la majoria dels aliments que consumim no ens farien profit. El foc i les eines de pedra, primer, i actualment l’acer i i els focs invisibles o domesticats (gas, vitroceràmiques o d’inducció magnètica), han fet possible el progrés de la nostra espècie fins a límits impensables. Actualmet i després d’una llarga evolució, Homo sapiens és al capdamunt de la cadena tròfica. Som omnívors. És a dir: pràcticament ens ho mengem tot. Som el màxim predador del planeta i no deixem res per als amics. Amb l’Albert Aulines i durant uns anys, vam fer molts Tallers de Prehistòria. A les escoles, en trobades d’amics, en festes majors, actes públics, presentacions… Va ser una experiència formidable. Encendre un foc amb les arts dels nostres vells ancestres, o tallar carn amb trinxants o ascles de pedra, ens va fer adonar de la dimensió i dificultats de l’aventura de progressar en el temps fins assolir el nivell actual de coneixements… amb aquelles eines tan precàries !  Dominem la tècnica, efectivament, però la solem utilitzar per resoldre diferències amb els veïns, entre d’altres coses. El nostre és un món paradoxal. Encara en construcció. Com va escriure Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible.” (FES CLIC—>http://www.aadgirona.org/)

-Avui fa exactament un any que el nostre Web és a la Xarxa. La va dissenyar i posar en marxa la Sílvia Molera(fes clic–>http://www.mama.cat/bloc/) al seu despatx d’Argelaguer (Girona.)  És una excel•lent professional i de seguida ens vam posar d’acord. Al llarg d’aquest any i quan ha sorgit algun problema, ella ens els ha solucionat. Això és molt important, perquè en cap moment no hi ha hagut distàncies insalvables, ni problemes insol•lubles. Podríem dir que el seu suport tècnic és presencial: al peu del canó.
La màgia, de tot això d’Internet, és que no cal moure’s de casa, per dissenyar i construir un Web. El client pot estar en qualsevol racó del món i el professional, a través del correu, selecciona el material que li vas enviant i entre tots dos i sobre la marxa, hi va entrant ordenadament mentre el Web va prenent forma. En poc temps ja el vam poder utilitzar (tot vol el seu temps.) És una eina útil i que pot prendre moltes direccions, totes adreçades a millorar el rendiment del treball, de l’esforç personal i en suma, de les vendes.

-Faig una altra sembrada d’enciams. Fulla de roure verd i vermell. Les dues safates que vaig comprar a Palafolls, ja són tots a la terra. Alguns, però, la fred persistent d’aquests dies els ha “escalibat.” Era previsible, però ho havia de provar. Els dies de fred rigorós van quedant enrere. La setmana vinent la previsió apunta en una direcció molt concreta: pujada generalitzada de les temperatures. Ara bé, de pluja no se’n veu per enlloc.

-Cullo un cistell de bledes (Beta vulgaris.) En general el que solc fer és vendre-les a manats. Però degut a les inclemències –sequera i fred-, les fulles exteriors han quedat força malmeses. Per tant, el que faig és tallar-les i aprofitar-ne el nucli interior, que no ha patit gaire.

-Les escaroles (Chicorium endivia) són unes plantes herbàcies anuals o biennals de la família de les compostes. Hi ha un enciam les fulles del qual s’assemblen molt en aquestes i en solc plantar durant la tardor. És l’enciam escaroler, tot i que res no té a veure amb les escaroles. D’aquestes últimes n’existeixen moltíssimes varietats (xicoires, xicoia, xicoina.) Els italians són els reis d’aquesta planta i l’utilitzen tant per amanir com per fer-ne ravioli, per exemple. Les endívies (Cichorium intybus) també són una varietat d’aquesta extensa família. El seu origen és incert, però vaig llegir un dia que l’endívia, tal com ara la coneixem, va ser fruit d’una casualitat o, per ser més concret, d’una necessitat. Sembla que un pagès holandès va estibar a les corts de la seva granja, sense llum, un munt de xicoires i allí les va deixar. Les havia tret dels camps per evitar-ne la congelació. Passat un temps se’n va recordar i va pensar que allò ho podia donar a les vaques. La seva sorpresa va ser que no solament no s’havien malmès, sinó que havien generat endívies i, provant-les, va descobrir que eren aptes pel consum humà. “Si non é vero, é ben trobato”, tal com diuen els italians (amb correcte ortografia.) Actualment la seva producció és una gran indústria i n’hi ha molta demanda. El que passa i és per això que no en tinc, és que és un producte que comença al camp i acaba tancat en una nau industrial, o en una cava, sense llum, tal com passa amb la producció de xampinyons, per exemple. És un procés agrícola i industrial, tot a l’hora.